Perquè un nen pugui escollir, ho ha de poder fer amb coneixement de causa. Parlar de Jesús i de l’Església no impedeix que un nen sigui lliure, de la mateixa manera que proposar la fe cristiana no és de cap manera imposar-la. Pot ser una ocasió per a fer-lo créixer en llibertat, per a ajudar-lo a fer, quan sigui l’hora, unes opcions que siguin ben seves.

De tota manera, aquesta mateixa pregunta, us la deuríeu fer també quan vau prendre la decisió de batejar-lo… sense poder-li consultar el que volíeu fer amb ell. Sartre, el pensador marxista, ja es feia ressò d’aquest dilema inevitable en què es troben els pares, quan escrivia:

«El fill ha de passar o bé pel baptisme de l’ateisme o bé pel baptisme cristià. La veritat més dura per als liberals (però tota veritat és dura per a les tendres ànimes liberals) és que cal decidir pel fill (i sense que se’l pugui consultar) el sentit de la fe (és a dir, de la història del món, de la humanitat), i que faci el que faci i prengui la precaució que prengui, patirà al llarg de tota la seva vida el pes d’aquesta decisió». (Sartre, Jean-Paul, Crítica de la razón dialéctica, t. 2, Losada, Buenos Aires, 1972, p. 153).